El repte inesperat de l'aualé

«És massa difícil». Aquesta és la queixa habitual que rebo quan algú prova per primer cop Aualé. I, sent honestos, no puc dir que estiguin del tot equivocats.

Són queixes que solen venir de principiants, frustrats perquè no paren de perdre una partida rere l'altra, fins i tot als nivells més fàcils. Em qüestionen si la IA és massa forta, si la corba de dificultat està mal calibrada o si hi ha alguna mecànica oculta que se'ls escapa. Són preocupacions completament legítimes, i a les que he dedicat molt esforç a donar resposta. Però la realitat és més simple i alhora reveladora: l'aualé no és difícil perquè sigui complicat. És difícil perquè obliga els jugadors a pensar d'una manera diferent.

A primera vista, l'aualé és un joc sorprenentment senzill. Comparat amb els escacs o el Go, les seves regles són notablement bàsiques: sembres llavors per torns i les captures segons unes condicions concretes. Això és tot. Sense exèrcits. Sense power-ups. Sense límits de temps. I tanmateix, desafia constantment fins i tot els jugadors més experimentats. És una paradoxa fascinant: com pot ser que un joc tan simple sigui tan difícil de dominar?

Per a molts, és precisament aquesta simplicitat que esdevé una trampa.

Als nous jugadors Aualé els sembla difícil —injustament difícil. Però, al meu parer, aquesta dificultat no ve d'un joc espatllat; sinó del model mental equivocat amb el que s'hi aproximen els jugadors.

Molts s'hi acosten carregats d'hàbits apresos en els escacs, els jocs de guerra o els videojocs moderns d'estratègia, on guanyar passa sovint per dominar ràpid, aprofitar l'avantatge i controlar el tauler amb agressivitat. Atacar, guanyar terreny, imposar-se. Però quan apliques aquesta lògica a l'aualé, et topes de ple amb un xoc cognitiu i cultural que ens revela tant sobre el joc mateix com sobre les nostres suposicions i creences.

L'aualé rebutja aquesta lògica. Castiga l'agressivitat prematura. Si captures massa aviat, pots perdre el ritme —o pitjor encara, donar al teu oponent les llavors que necessita per canviar el rumb de la partida. L'objectiu no és l'aniquilació. És mantenir l'equilibri. Els millors jugadors no esmicolen el tauler, sinó que hi mantenen una tensió delicada. La victòria tot sovint no arriba a través de la conquesta, sinó jugant amb moderació, ritme i paciència.

Aquí rau el principal obstacle amb què topen la majoria de nous jugadors: juguen a l'aualé com si fossin escacs amb una disfressa diferent. Però l'aualé es resisteix a aquesta mentalitat. I això ens porta a una veritat incòmoda: el joc no només desafia la nostra capacitat estratègica, desafia les nostres suposicions sobre què és l'estratègia.

L'aualé qüestiona les expectatives convencionals com a mínim en tres punts clau:

• Pensar en cercles, no en línies: Cada moviment genera una reacció en cadena. Les llavors giren al voltant del tauler i una sola acció pot alterar completament la partida. No és una progressió lineal, es tracta d'anticipar com evolucionarà el tauler.
• Moderació estratègica en comptes de guany immediat: Sovint, les jugades més poderoses són les més silencioses. Redistribuir llavors en lloc de capturar-ne, bloquejar una forat clau, o conservar l'avantatge just per mantenir el rival en joc. No es tracta de capturar tot el que es pot. Es tracta de controlar el temps i el ritme, no només el marcador.
• Competició cooperativa: Aquí ve el gir inesperat, no es pot guanyar una partida si l'oponent es queda sense opcions. A diferència d'altres jocs on eliminar l'adversari és sovint sinònim de victòria, l'aualé recompensa la capacitat de gestionar la supervivència del rival amb la mateixa cura que la nostra pròpia. És una dansa competitiva, no un duel a mort.

Aquestes habilitats no són habituals ni intuïtives. Exigeixen flexibilitat cognitiva: saber deixar enrere les estratègies apreses i adaptar-se a una nova manera de pensar. No és que els jugadors perdin a l'aualé perquè sigui massa difícil; fallen perquè dins del seu cap estan jugant un joc ben diferent. Una desconnexió que no és només cognitiva, sinó també cultural.

L'aualé va sorgir de societats africanes comunitàries, on el joc no és només una competició entre dos jugadors, sinó un acte social. Jugat sovint en públic, envoltat d'espectadors que comenten, opinen i hi participen activament. No es tracta només de guanyar, sinó de compartir una experiència. No hi ha cronòmetres ni finals dramàtics. Només el lent i subtil desplaçament de l'equilibri. La victòria arriba sense estridències, quan algú s'adona que el punt decisiu d'inflexió ha passat fa força torns.

Contrastem-ho amb molts jocs moderns, que premien la rapidesa i els finals apoteòsics. Els jugadors actuals esperen clímax i desenllaços bruscos: un monstre final, una puntuació alta, una explosió victoriosa. Aualé, fins i tot com a joc digital, intenta mantenir-se fidel a l'esperit tradicional del joc. Però per a aquells que no estan familiaritzats amb aquesta lògica cultural, els pot semblar aliè. L'absència de grans recompenses la trobaran decebedora, però això no és un defecte, sinó una decisió conscient que reflecteix una manera d'entendre el món —una que posa l'èmfasi en l'adaptació i l'equilibri.

L'aualé ens ofereix una visió rica i antiga del pensament competitiu sorprenentment moderna.

Els jugadors em diuen que Aualé és massa difícil no perquè perdin contra la màquina, si no perquè s'enfronten a l'estranyesa. No parlen d'una manca d'habilitat, sinó d'una manca d'hàbit. El troben difícil perquè apliquen el pensament equivocat. I això no és un error del joc. És precisament el que el joc pretén provocar.

L'aualé no desafia només la nostra capacitat tàctica. Desafia les nostres creences. No ens hem de preguntar Com puc guanyar ràpid?, sinó Com puc mantenir el ritme? No premia la memòria, sinó la intuïció. No premia l'agressivitat, sinó la paciència. No busca el control, sinó la comprensió. Recompensa la capacitat de pensar a llarg termini, actuar amb moderació i trobar força en la subtilesa.

En un món que sovint celebra la immediatesa i l'hostilitat, això és un canvi radical i valuós. Quan vaig crear Aualé, no volia només recrear un joc antic. Volia preservar la seva lògica i filosofia. Volia oferir als jugadors un espai on poguessin qüestionar les seves suposicions sobre estratègia, competició i èxit.

Així que sí, és difícil. I sí, probablement perdràs unes quantes partides al començament. Potser més que unes quantes. Però això és una gran oportunitat d'aprenentatge. Si estàs encallat, el joc està fent bé la seva feina. Està desafiant la teva manera de veure el món.

Aprendre a jugar a l'aualé és aprendre a pensar diferent. Deixa que et frustri. Deixa que t'humilii. I després deixa que et mostri una nova manera d'entendre l'estratègia. Si hi insisteixes, no només et convertiràs en un jugador millor, sinó en un pensador més flexible i reflexiu.

• Com es juga a l'aualé?
• Estratègia i tàctica de l'aualé